Gaspar Jaén

L’estiu en pondre’s cau en flocs de boirassa
arrossegant tolls que el mar va deixar al ribatge.
I el sol es torna un cansat ocell fet de llum
que daura ones d’aire
amb un tebi fred d’arbredes en silenci.

Són les tardes refugis vermells que no expiren
abrusant fosques parets
que emmirallen el color del teu esguard.

Nafren les nits, amb glaçada remor de coltells,
els residus de sal que romanen als muscles.
I els navilis del vent, colpejant la contrada,
l’ensementen amb auris estels de tardor.

L’aire es fa d’horitzons transparents, com de vidre,
mentre al vespre, els antics equinoccis li donen
al cel el palp de la llana, roba de fred a la mar.

Cadells de la fosca trencada (València: Tres i Quatre, 1976)