D’on ve el mot ‘melmelada’?

 

Daniel Climent

 

La forma com els romans conservaven els codonys ha originat no sols al nom gallegoportuguès marmelo (> marmeleiramarmeleiro), sinó una altra paraula molt estesa en diverses llengües: melmelada.

Sabem per Dioscòrides, autor del millor llibre de l’antiguitat sobre plantes medicinals, que al codony cuit amb mel o conservat en ella se li donava el nom de melomeli o quidonomeli.

Però també rebia el de melimela, com trobem en un dels epigrames del poeta bilbilità (de Calataiud) Marc Valeri Marcial quan compara el fruit amb la seua compota:

Si tibi Cecropio saturata Cydonea melle
ponentur, dicas; haec melimela placent.

(“Si a tu, Cecropi, et satisfà el dolç codony,
digues que a mi em plau el codonyat.”)

Doncs bé, en galaicoportuguès es va donar el nom de marmelada (< melimela) a la “conserva de codonys”, i amb el mateix significat va passar al castellà mermelada, com figura en sengles vocabularis del renaixement i del barroc: “conserva de membrillos con miel o azúcar” (1570) o “miel melada o carne de membrillo” (1620).

El galaicoportuguès marmelada també va fer diana en l’italià, transformant-se en mermellata o marmellata, i fins i tot en el francès marmelade, que va ampliar el seu significat a qualsevol fruita en conserva dolça. Aquesta última accepció va entrar en el català-valencià i en el castellà, on el gal·licisme va desplaçar el primitiu significat de melmelada.

Com a nota curiosa, encara que en anglès la paraula marmalade significava inicialment (en 1480) el mateix que en les altres llengües, al final va quedar referida en exclusiva a la confitura de taronja amarga de Sevilla (Sivillia orange marmalade, en diuen), i anomenen jam la resta de melmelades. 

Daniel Climent i Ferran Zurriaga, Herbari. Viure amb les plantes
(Mètode/Universitat de València, 2012), pàg. 206-207