L’obra poètica de Clementina Arderiu reflecteix un perfil de dona forta

 
Manel Castaño

Clementina Arderiu. Jo era en el cant: obra poètica 1913-1972. Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams. Barcelona: Edicions 62, 2013.

Al darrere d’un gran escriptor hi sol haver una dona amb molta paciència, i a vegades aquesta dona té una obra d’un valor no gens subsidiari. El nom de Clementina Arderiu (1889-1976) està indefectiblement associat al del seu marit, Carles Riba, i encara que tothom sap que va escriure poesia, no ha tingut gaire fortuna editorial; n’hi ha prou de dir que l’única edició dels seus poemes, abans d’aquesta que ara ens ocupa, data del 1973.

L’inici va ser de pel·lícula romàntica: el 1912 va guanyar uns jocs florals en què Riba feia de jurat, i el 1916 l’humanista, tot just prometedor, es va casar amb la pubilla d’una argenteria quatre anys més gran que ell. Pel mateix temps, Arderiu va publicar el primer llibre, Cançons i elegies. Joaquim Folguera en va elogiar el fet que fos escrit “sense ficcions homenívoles, ni desequilibris passionals, ni morbositats decadents de fembra refinada”. El poema que l’encapçala afirma que “pel clar triomf de l’esperit ma carn serà discreta i piadosa”. Ni amors desordenats ni actituds rebels; no hi trobarem mai res que, temps a venir, permeti al feminisme combatiu reivindicar-la com una antecessora. El segon llibre, L’alta llibertat (1920), gira entorn de l’acceptació joiosa de l’existència, en el seu cas de dona casada i, ben aviat, mare de família. Encara que Maria-Mercè Marçal hagi dit que en ella sempre “hi ha una petita esbojarrada que clama, que res no aconsegueix de fer emmudir”, tot fa pensar que el seu marit podia apreciar-la com a companya d’ofici sense témer cap trastorn en la intimitat.

No és fins al 1936 que, en una recopilació de tota l’obra, apareix un nou títol: Cants i paraules , que entre altres coses celebren algun viatge per Europa fet per la parella. La guerra va impedir la publicació del que se sol considerar el seu millor recull, Sempre i ara . Va sortir en edició de bibliòfil el 1946, i encara sense els poemes que fan referència al conflicte, que els havia forçat a exiliar-se durant quatre anys. Després van venir És a dir (1959), on es troba una Nova lletra al Cant dels ocells , i L’esperança , encara (1969), que recupera textos de diverses èpoques.

A Arderiu se la sol adscriure al postsimbolisme, cosa que ningú no sap ben bé de què es tracta. Més aviat quedem-nos amb l’anècdota que Riba li va recomanar no deixar-se influir tant per Josep Carner, consell al qual, a la vista del conjunt dels seus poemes, va fer un cas relatiu. I també amb un aspecte central de la seva obra que D. Sam Abrams, curador de la present edició, descriu així: “La reivindicació i reconducció de la lírica tradicional cap a la modernitat del segle XX”, com van fer altres poetes contemporanis seus i especialment Tomàs Garcés.

Sovint la forma de cançó i l’ús de versos curts fan la impressió de lleugeresa i superficialitat, però quan la intenció no és merament lúdica, són un desafiament que només poetes de veritat poden superar. Rere poemes de circumstàncies o anecdòtics, Arderiu sap vehicular sentiments i preocupacions íntimes amb una gran concisió, encara que sense el virtuosisme de Carner, amb una llengua d’una senzillesa maragalliana però plenament noucentista. Llegits de dalt a baix tots els poemes, s’hi poden resseguir els punts clau d’una biografia no exhaustiva però sí suficient per dibuixar el perfil d’una dona forta, que va saber viure sense conflicte aparent la seva dedicació a la llar i a l’activitat literària. La seva néta Cèlia Riba, en un breu apunt introductori, afirma que “no crec que ningú l’hagi qualificada d’amable, encara que era atenta i sabia escoltar i callar”. Si l’haguéssim de jutjar només per la poesia, certament hauríem d’incloure l’amabilitat en el judici.

Publicat originàriament al suplement Quadern d’El País, 19 de novembre del 2013