Recordo que, quan era petita, per Setmana Santa la mainada feia soroll amb un petit instrument de percussió que tenia una mena d’engranatges que, en fer rodar el conjunt amb una maneta, feien un soroll sec. El nom oficial és «matraca», però també se’n deia carraca i en el Diccionari català-valencià-balear figura com a un dels sinònims de ‘matraca’ (els altres són ‘batzoles’ i ‘maçoles’).
   —Mercè Piqueras (Barcelona)

A Perpinyà, nosaltres diem carrasca en lloc de carraca. Hi hem afegit una s. No sé per què.
   Exemple: Sall la teua carrasca d’aquí que fa nosa!
   Ara bé, el mot carraca m’ha fet pensar en un altre mot: tartana. Tots dos tenen una colla de punts en comú. En efecte, tots dos designen un vaixell. La carraca era un vaixell de gran tonatge i la tartana un vaixell de vela llatina, més petit.
   En una altra accepció, la carraca és un vehicle lent i atrotinat, i la tartana, ella, és un carruatge lleuger de dues rodes. Així que, nosaltres, a Perpinyà, en el llenguatge col·loquial, també fem servir el mot tartana per a designar un cotxe vell, lent i atrotinat, o més aviat dit, en llenguatge nostre, una votura vella, lenta i atrotinada.
   Exemple: Era una tartana tota rovillada amb els para-xocs nyaufats i les portes abonyegades.
   Per acabar, una carraca és també una persona que es mou amb dificultat, que no se sap treure la feina de les mans.
   —Joan Bosch (Elna, Rosselló)