Carles Riera

 

 

 

Àngels trafiquen

pel cel ―joiosa espera―,

que ve l’Altíssim.

 

 

 

Dins el silenci

rondina la pregunta:

callant arriba?

 

 

 

Borralls que cauen,

de música secreta…

l’hora és tan dolça!

 

 

 

Sense misteri

tastem, sobergs, la vida:

té gust de cendra.

 

 

 

Dins la nit santa,

pastors els ulls emplenen

d’estels que brillen.

 

 

 

Rebel i nua,

contra la covardia

la llum escalfa.

 

 

 

D’un viure llòbrec,

el dring de l’estelada

el cor eixampla.

 

 

 

Els puigs adoren

amb tremolor a la falda,

plens de boix grèvol.

 

 

 

La nit s’esquinça

i un delicat somriure

l’Infant dibuixa.

 

 

 

Amb ulls d’entendre

ens mira cada dia

un Betlem pobre.

 

 

 

Neix Déu a casa:

el serení s’alegra,

l’ànim solleva.

 

 

 

Posat a terra,

el bé dins un bressol

la Mare gronxa.

 

 

 

Josep contempla

el Nen de dolça galta,

que para l’altra.

 

 

 

Vora la cova

dissipa la incertesa

claror divina.

 

 

 

Josep, Maria,

el Nen ―que esberla el dubte―,

el bou i l’ase.

 

 

 

En mar moguda,

aquell Estel tan tendre

cerquem-lo sempre.

 

 

 

En nit serena

batega el món, respira,

fa clar de lluna.

 

 

 

 

Carles Riera, Haikus nadalencs,
dins Déu a prop (Barcelona: Claret, 2019), pàg. 16-18