També deu ser un cas d’equivalència acústica, que ha quedat reflectit en els diccionaris, aquest: baldraga / maldraga; el Diccionari Fabra i el DIEC2 recullen de baldraga («loc. adv. Pagant altri. Menjar de baldraga», DIEC2, s.v. baldraga) i el DCVB a la baldraga («a despeses d’altri (Val.); cast. de mogollón, de gorra», s.v. baldraga), mentre que el DCVB recull també maldraga («Menjar de maldraga: menjar perquè sí, sense necessitat ni gana (Penedès)»). A l’Alta Segarra, la forma coneguda és menjar de maldraga.
Carles Riera, El parlar de l’Alta Segarra (Barcelona: Claret, 2021)

Comentaris recents
pèlag
El diccionari normatiu ha admès les dues formes, ...
d’ara endavant
A Valéncia diem "d'ara en avant" sense la "de"....
fer safareig
Jo, de petita, estiuejava en un poble i anàvem a ...
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...