També deu ser un cas d’equivalència acústica, que ha quedat reflectit en els diccionaris, aquest: baldraga / maldraga; el Diccionari Fabra i el DIEC2 recullen de baldraga («loc. adv. Pagant altri. Menjar de baldraga», DIEC2, s.v. baldraga) i el DCVB a la baldraga («a despeses d’altri (Val.); cast. de mogollón, de gorra», s.v. baldraga), mentre que el DCVB recull també maldraga («Menjar de maldraga: menjar perquè sí, sense necessitat ni gana (Penedès)»). A l’Alta Segarra, la forma coneguda és menjar de maldraga.
Carles Riera, El parlar de l’Alta Segarra (Barcelona: Claret, 2021)

Comentaris recents
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...
alenar
D'algú qui xarra molt diem xarra més que...
no tenir un clau
Bon dia, això de no tenir un clau, no deu tenir a...
quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes
A la Pobla diem: si al cel hi ha ovelletes, a la t...