L’accepció literal de mannà fa així:

Substància gomosa i dolça que flueix de certes plantes, especialment del freixe de flor, emprada com a purgant.

Efectivament, ara me’ls trobo tots dos a la porta del convent traginant encara a l’esquena els sacs de pell plens de branques de tamariu amb el mannà, tot ben embolicat dins els diaris i lligat amb cordills de palmera.
   —Mira —em diu Fteh, tot obrint la seva capsa amb satisfacció—. He caminat principalment de nit i a la frescor del matí i del vespre; i aquí el tens, encara en estat sòlid.
   —Oh! I quin bé de Déu de mannà! Quin goig que farà —penso— al nostre Museu Bíblic, l’ostentació d’una raresa tan interessant com aquesta!
   En veure els altres beduïns que estaven allí presents la magnífica retribució del sacrifici dels dos abnegats joves, tots s’oferiren a portar-me quantitats de mannà de tal o tal altre punt de la Península.

Bonaventura Ubach, El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011 [1955]), pàg. 382