L’hebreu ha arribat a convertir-se en la llengua pròpia d’una comunitat de parlants, després d’haver estat relegat durant disset segles, que aviat és dit, a usos religiosos, literaris i d’estudi. L’hebreu no era ben bé una llengua morta, però es trobava en un estat de letargia, perquè va deixar de ser una llengua parlada des de l’any 200 després de Crist, encara que sovint la feien servir com a llengua franca els jueus de les diverses comunitats del món.

• Joan Tudela, «La resurrecció de la llengua hebrea» (Diari de Barcelona, 2 d’abril del 1992)

 
ℵ
 

Segons dades de fa tres anys, un 25% de les treballadores de l’estat han esdevingut víctimes d’alguna variant d’assetjament sexual a la feina. Una de cada quatre, que aviat és dit. Doncs en època de vaques magres, a jutjar pel notable augment de les denúncies, aquesta proporció va pel camí de fer curt.

• Marta Rojals, «Mal per mal», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 85

 
ℵ
 

Jo sóc de Galícia, i allà de naufragis en saben a patacades, els han de sofrir, amb aquell litoral que precisament en diuen A Costa da Morte. A Camariñas, on els naufragis es compten per centenars, al segle divuit hi va naufragar un gran vaixell anglès, el Serpent, amb cadets en pràctiques, i en van morir vora dos-cents, que aviat està dit.

• Olga Xirinacs, L’agonia de Severià Vargas (Barcelona: Meteora, 2009)

 
ℵ
 

De fet, entre els arxius de la Sûreté Nationale francesa i els informes policials de la Falange, el doctor Jordi Guixé hi va trobar una altra joia. Més de vuit-cents informes que Pedro Urraca enviava a Madrid explicant l’activitat de cada personalitat que localitzava i arrestava. Peixos grossos i no tan grossos. Vuit-cents informes, que es diu aviat.

• Xavier Bosch, Homes d’honor (Barcelona: Proa, 2012)

 
ℵ
 

Evidentment, vaig haver de pujar a una tarima, gairebé sempre davant de molts assistents, i vaig tractar de contestar al que em preguntaren, amb l’afegitó que quan em preguntaven alguna cosa, per mi incontestable, ho vaig dir francament, i davant altres preguntes vaig contestar com vaig poder i posant sempre en les meves respostes aquell punt d’amenitat que ha estat característic de tot el que jo he escrit. Voluntàriament i deliberadament, no vaig fer riure mai la gent. Fer riure la gent! De seguida és dit! La meva incapacitat per a arribar-hi era notòria.

• Josep Pla, Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979)

 
ℵ
 

A finals dels anys seixanta, quan nosaltres ja havíem nascut i ell ens visitava de tant en tant —a París, a Frankfurt, a Londres—, feia més de deu anys que el seu domicili fix era a ca la senyora Rifà. Més de deu anys: de seguida és dit.

• Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2010)