Albert Pla Nualart

Un lector es queixa que escriguem “a la web”. En català normatiu, diu, “és a la pàgina web, al lloc web, o bé al web”. Ja ho vaig dir i ho repeteixo: la normativa és un referent; no és mai un llibre d’estil. Cap mitjà, cap universitat, que vulgui el bé de la llengua, fa d’escolà de dir amén. Tota norma és, d’entrada, una proposta que l’ús modela. Com la modelen aquests criteris del gabinet lingüístic de la Pompeu Fabra, que cito quasi textualment.

“Quan la paraula web fa d’adjectiu i acompanya lloc o pàgina, el gènere és masculí en el primer cas (un lloc web poc conegut) i femení en el segon (una pàgina web ben dissenyada). Cada vegada més, però, la paraula web s’utilitza com un substantiu femení per designar, amb caràcter general, el que en llenguatge corrent s’anomena una web (tant si es tracta realment d’una pàgina com si es tracta d’un lloc o servidor; és una qüestió purament tècnica que la majoria de vegades l’usuari no sap ni pot saber). Per tant, atenent a criteris de simplicitat i eficàcia comunicativa, proposem d’utilitzar sistemàticament el substantiu web en gènere femení (la web, les webs, una web, unes webs) excepte si va precedit de lloc o servidor. Això ens estalviarà molts maldecaps.”

En aquest cas, i sense que serveixi de precedent: amén. Però si en l’ús, al final, s’imposa el web, canviarem de criteri i tampoc no passarà res. 

Publicat originalment al diari Ara, 17 de desembre del 2010