«Arribaven pels rials lladrucs llunyans de gossos…»

Rial m., ‘petita vall afluent’: és terme poc estès comarcalment però avui molt vivaç a tot el Maresme, almenys de Mataró enllà, i ho havia estat en el Rosselló: el sento sovint sobretot a Caldetes, Arenys de Mar i de Munt, Canet, i Sant Iscle de Vallalta, ja no gaire des de Sant Pol a Tordera, zona on sot torna a ser predominant (a Arenys de Munt mateix es vacil·la, per ex., entre rial i sot per anomenar el de Can Puig, 1930-36); enlloc tant com en les termes d’Arenys i Canet; «Arribaven pels rials lladrucs llunyans dels gossos, / de les altes masies de la nit»; «Aquesta mar, Sinera, / turons de pins i vinya, / pols de rials; no estimo / res més —!», Cementiri de Sinera II, 1946, S. Espriu, que en parla sovint, amb accent commogut, a tota la seva obra poètica, com si sentís venir aquest moment en què ja hi reposa l’altíssim escriptor. «A Caldetes la casa del Marquès de Comillas i la del meu pare estaven separades, i ho estan, per un rial; aquest rial, insignificant, és la divisòria entre el bisbat de Barcelona i el de Girona», Joaquim M. Nadal, Cromos de la vida vuitcentista, 1946.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VII, entrada ‘riu’