Antoni Llull Martí

Molta gent sol creure que els tres mots que formen el títol d’aquest article són sinònims, però van errats. Sinònims de matrimoni són casament, boda i els poc usuals maridatge i himeneu, però no els altres dos. Parlem-ne d’un en un.

Les esposalles són una cerimònia usual en algunes cultures antigues i també en altres modernes en la qual els qui tenen intenció de casar-se es prometen mútuament celebrar el matrimoni. També se li diu prometatge. Sembla que el mot boda, molt usual avui en dia per influència del castellà, però que no és cap castellanisme, tingué en principi un significat semblant al de prometatge, perquè ve del llatí vota, plural de votum, ‘vot, promesa’, però avui en dia s’usa amb el sentit de casament, mot derivat de casa, com casar, que en principi significà ‘fundar una casa, una família’.

Matrimoni és el mot més adequat per a designar la unió legítima d’un home i una dona amb la intenció de procrear. Matrimoni és un mot procedent del llatí matrimonium, format amb matri, genitiu de mater, és a dir ‘de la mare’, i -monium, sufix que es troba també en alguns altres noms i que significa ‘pertanyent a’, o ‘propi de’. Per tant, si la unió de dues persones, per legal que sigui, no té per objecte, o fa possible, la maternitat, no se li hauria de dir matrimoni. Si els qui formen la parella posen casa i viuen junts, jo no m’oposaria que a aquesta unió li diguessin casament, però no puc empassar-me matrimoni, per poc polític que sigui dir això avui en dia. Un estil de matrimoni molt poc usual és l’anomenat morganàtic, el que es contrau entre un rei o noble i una dona plebea en el qual cadascun conserva la seva pròpia condició social. Ve del llatí matrimonium morganaticum, derivat, aquest darrer mot, del germànic morgen ‘mati’, perquè l’espòs no garantia a l’esposa més que el morgengabe ‘donatiu (o regal) del matí’, el que li donava el mateix dia de la boda.

Les noces (com el seu precedent llatí nuptias) no són pròpiament el sagrament o acte formal del matrimoni, sinó la festa que normalment el segueix. Per això en les rondaies de mossèn Alcover hi trobam frases com «se va fer es casament i llavò ses noces», en la qual es veu que una cosa va amb l’altra, però que no són la mateixa.

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules (Palma: Documenta Balear, 2009), pàg. 283-284