Albert Jané

Recordo amb molta precisió una modestíssima excursió, seria millor de dir una simple passejada, que vaig fer al matí del dia de Nadal de l’any 1973. Feia dos o tres dies que plovia, amb força intensitat, d’una manera regular, sense parar. I la pluja em duia el pensament cap als torrents de la muntanya, tan sovint eixuts del tot o gairebé, només amb un tristíssim fil d’aigua. Com devien haver revingut! Com devien haver reprès la seva cançó! Com devien baixar, brogidors, amb tota la força i la vitalitat que els donava la pluja! I es va apoderar de mi un desig irresistible de trobar-me al costat d’un d’aquests torrents, de passar-hi una estona, contemplant com l’aigua tumultuosa feia el seu camí, i escoltant la seva cançó. He dit que el meu desig era irresistible i, efectivament, hi vaig cedir. Amb el tren de les Planes em vaig traslladar ràpidament a la Floresta i, ben protegit contra la pluja, naturalment, baixar de l’estació a la Rierada va ser un joc de poques taules. No vaig quedar pas defraudat. Més d’un m’hauria pres per boig, això ja se sap. El cas és que la Rierada havia recollit el tribut de dos dies de pluja i baixava plena, ufanosa i vital, com un torrent del Montseny o de la Garrotxa. I vaig passar al seu costat, mirant-la i escoltant-la, fins que el cor, com diria Maragall, o el rellotge, me’n va dir prou.

Albert Jané, Els camins irresolts
(Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986), pàg. 58