Albert Jané

Una vegada hi havia un dimoni que es deia Malababa, un nom especialment desgraciat, perquè tothom l’interpretava malament i l’hi escrivien Malabava, fins i tot els de Valls, que distingeixen clarament entre beure i veure —per exemple. De tant en tant, a més, n’hi havia algun que, com que això de l’apòstrof li tenia el cor robat, l’hi escrivia M’alabava, cosa que ja és molt diferent.

El dimoni Malababa tenia molt bona figura: era alt i esvelt, més aviat tirant a prim, cosa que, es veu, és molt apreciada entre tots els qui (homes i dimonis, tant és) volen presumir una mica i, si es presenta, fer alguna conquista. Però el van destinar al departament de la gola, és a dir, la golafreria, perquè la cosa anava per pecats capitals, i, per tant, tenia com a missió especial induir els mortals a cometre aquest pecat, això és, a complaure’s en fartaneres descomunals i clarament excessives. Naturalment, ho havia de fer amb l’exemple, no podia pas induir els altres a atipar-se de valent amb el dejuni i l’abstinència. Sense anar tan lluny, ni menjant i bevent d’una manera més aviat frugal. De fet, la bona taula ja li agradava, tenia unes bones barres i un paladar fi, i la feina, per tant, era del seu gust. Però va passar el que acostuma a passar, quan un menja més del compte: es va començar a engreixar i engreixar, i aquella figura esvelta de què estava tan orgullós i de què tant havia presumit va arribar un moment en què ja no era sinó un record.

Però un dia que feia un bon tec a l’hostal de la Bona Sort, va sentir que un dels comensals de la taula del costat, un poeta d’aquells que escriuen versos que ni rimen ni s’entenen, comentava, jovialment, amb els seus companys de taula:

—Voleu que us en digui una de bona? El meu àngel de la guarda s’engreixa de mala manera. Aviat semblarà un bocoi.

Aquest comentari va tenir la virtut de suavitzar, en una certa mesura, el neguit d’en Malababa. I que consti que nosaltres no li desfigurem el nom.

—Si un àngel de la guarda s’engreixa també em puc engreixar jo —es va dir a si mateix, no sense un cert bon sentit.

El pobre dimoni, però, no sabia que allò que havia dit el poeta de l’hostal de la Bona Sort no tenia cap fonament, no era sinó un estirabot dels seus, un dels seus acudits habituals, que tenien més acceptació que no pas els seus versos, només amb la idea de fer el graciós davant els seus companys. Ara: com que en Malababa això no ho sabia ni ho va saber mai, el resultat va ser el mateix. Volem dir, que de tota manera va quedar més tranquil.

Al dimoni Malababa li agradava molt la música de Bach. Especialment amb instruments originals. Però procurava que no se sabés, perquè li haurien dit que no era políticament correcte.

Albert Jané, Contes de dimonis de tot el món (Barcelona: Lumen, 2007), pàg. 81-82