Oh, beneïda siguis…

 

Agustí Bartra

 

Oh, beneïda siguis…

Oh, beneïda siguis per l’amor amb què em lligues,
tu, pròdiga de bes, dolçor del món!
Perduts, ens anhelàvem: tu, vall sola d’espigues;
jo, com arada al mar, corona sense front.

Als vidres entelats de la tranquil·la estança
va plorant el paisatge. Quina errant volior
dintre el cor i en el nostre cel d’exili!
La teva ànima vaga, amb la por i l’esperança,
per camins de tardor,
i a un pensament de mar alça braços d’auxili.

Penso en la pau de l’hora que vivim —amb la porta
closa al món i al passat—, en l’esperit del vent
que ens sotja des de l’arbre, en la nit que s’emporta
l’ombra de l’arracada que oscil·lava lleument
entre el coll i la galta…
 

La tendra lluna s’alça.

Amb les trenes desfetes, camines per ma espera,
tremolosa i descalça,
dona certa en ton somni, noia viva en ta set,
estàtua d’estiu amb faç de primavera
girada vers un cel tot florit de muguet…

 
Villa Rosset,
Roissy-en-Brie, novembre 1939

Poemes d’Anna (1a edició: Mèxic, 1956;
2a edició: dins L’evangeli del vent, Obra poètica completa, I, 1985)