¿Què és preferible, olorar o oldre? Els arcaismes

Abelard Saragossà

Hem estat parlant de verbs relacionats amb els sentits. Primer, vàrem mostrar els avantatges enormes que comporta un verb tan popular i tradicional com és tastar. Després, estructuràrem tots els verbs que es relacionen amb els sentits. En concret, quan activem els nostres sentits per vore si captem informació externa, usem tocar, olorar, tastar, escoltar i mirar. En canvi, si volem expressar que alguna cosa ha arribat a un sentit nostre recorrem a vore per a la vista i a sentir per a tots els altres sentits. Hem comprovat que la vista és un sentit molt especial i que, les seues particularitats, justifiquen que tractem els nostres ulls d’una manera diferent als altres sentits. Per una altra banda, la diferència que hi ha entre olorar una colònia i sentir un perfum, entre tastar un menjar i sentir un gust deliciós, entre mirar per un forat i vore una cosa vergonyosa, entre tocar gel i sentir gelor en els dits, en definitiva entre activar un sentit i vivenciar una sensació que ve de fora, eixa diferència ens ha permés explicar per què és tan positiva la distinció tradicional que hi ha entre escoltar i sentir. 

Ara, dedicarem un article a aclarir una pregunta: ¿què és preferible olorar o oldre? Una gran part dels valencians diu el verb olorar, però per ací i per allà podem sentir la forma oldre. Les llengües són pràcticament infinites, cosa que explica que tots els idiomes tenen variacions internes. Quan això passa, l’ideal és sempre el mateix: els lingüistes hauríem d’aclarir si és preferible alguna opció o si, per contra, és millor que cada u continue usant la forma que li ix espontàniament.

Per la forma, ja es veu que el verb oldre és típicament valencià. Pertany a una flexió que té pocs verbs (només un centenar: estendre, vindre…), però que són d’ús molt freqüent. Si comparàvem les formes que diem els valencians amb les del castellà o les del portugués, amb les del francés o les de l’italià, arribaríem al resultat que tenen una personalitat molt forta. Ja dedicarem algun article a eixe tema, que prou que s’ho mereix. Ara, ens interessa observar que, el factor de la flexió verbal, podria fer pensar que oldre és preferible a olorar. Ara bé, si preníem eixa decisió incorreríem en l’error que critica la dita valenciana irònica En ser negre, botifarra, que significa: Sigues prudent. No perquè una cosa siga negra, has de deduir, precipitadament, que és una botifarra. Realment, no és adequat que preferim un verb a un altre mirant només a quina flexió pertany.

No és tampoc aconsellable que ens limitem a la forma i a l’antiguitat. Certament, el verb oldre és ben vetust: ja el trobem en la llengua de Ramon Llull (amb la forma olre): Per veer e per menjar e per olre e per tocar. A més, ha tingut una vida molt llarga. Així, apareix en els escriptors valencians del segle xix, com ara en aquesta mostra de l’alcoià Martí Gadea (de cap a 1900): Comencen a palpar-lo i a oldre’l de cap a peus. A més, ja hem comentat que eixe verb arriba als nostres dies.

Al costat de la forma i la cronologia, tenim el significat. Les paraules sempre tenen significat. De fet, eixe és el factor més important per als parlants: quin valor aporta una paraula a la comunicació. En conseqüència, no hauríem de prendre mai decisions sobre les paraules sense haver fet dos coses: en primer lloc, haver mirat quin és el seu significat; en segon lloc, haver estudiat si forma part d’alguna estructura semàntica. En el cas que ara actuem d’eixa manera, serà ben fàcil que recordem que, per a cada sentit, tenim dos verbs segons que activem un sentit i el projectem cap a fora (acte voluntari) o, al revés, segons que ens arribe una sensació a algun sentit i la capte (vivència):

1. En cada sentit, distinció entre activar-lo (en l’olfacte, olorar) i rebre sensacions (sentir)

a. Si olores la flor del taronger, sentiràs un perfum extraordinari.

I bé, si una llengua expressa amb dos verbs diferents els dos aspectes que hi han en el funcionament dels sentits humans (com ara olorar i sentir), és esperable que, quan parlem d’objectes que poden arribar a algun sentit humà, no usem cap dels dos verbs. Amb un exemple, ho comprendrem volant. Imaginem-nos que tenim davant una carn torrada de la qual ix una olor molt bona. Si volem expressar eixa idea, ens eixirà espontàniament la construcció fer olor (2a):

2. Diferenciació entre l’activitat humana (olorar / sentir) i els fets dels objectes. En l’olor: fer olor

a. ¡Quina olor més bona que fa eixa carn!

b. *¡Com olora eixa carn!

c. *¡Com sent eixa carn!

En canvi, no podem usar cap dels dos verbs a què recorrem en el funcionament de l’olfacte, com podem comprovar en (2bc; el símbol «*» indica que l’oració viola el funcionament de la llengua i que, de fet, no existix). He posat oracions impossibles (2bc) perquè en acabant trobarem que la de (2b) és factible en castellà.

Si passem de l’olfacte al gust, obtindrem el mateix resultat i, també, el mateix mitjà (fer olor = fer gust):

3. En el gust, actuem com en l’olfacte: fer gust

a. ¡Quin gust més bo que fa eixa carn!

b. *¡Com tasta eixa carn!

c. *¡Com sent eixa carn!

En la resta dels sentits, no hi han coses que emeten ni tacte ni vista i, per tant, la possibilitat de fer olor i fer gust no existix en el tacte ni en la vista. Per contra, sí que és factible emetre sons. Ara, el mitjà més habitual no és una construcció (fer so), sinó un verb (sonar, 4a), encara que la construcció també existix quan expressem valors específics (com ara passar de la melodia al so estricte, 4b):

4. En l’oïda, passem d’una construcció (fer so) a un verb (sonar)

a. ¡Que bé que sona, eixa dolçaina!

b. ¡Quin so que fa eixa dolçaina!

c. *¡Com escolta eixa dolçaina!

d. *¡Com sent eixa dolçaina!

Com en el cas de l’olfacte i el gust, no és possible aplicar els verbs de les persones als objectes (4cd).

En haver posat els verbs que estudiem en les estructures semàntiques de la llengua (1-4), ja podem lligar caps. Primer que res, observarem que la construcció valenciana fer olor també es pot sentir en el castellà que parlem els valencians (5a,b). En canvi, el verb que no es pot dir en valencià (2b: *¡Com olora eixa carn!) sí que és factible en castellà (5c,d):

5. Discrepància entre el valencià i el castellà

a. Les cases que fan olor de net són molt relaxants / Las casas que hacen olor de limpio son muy relajantes

b. La pell de la bresquilla fa molta olor / La piel del melocotón hace mucho olor

c. *Les cases que oloren a net són molt relaxants / Las casas que huelen a limpio son muy relajantes

d. ^*La pell de la bresquilla olora molt bé / La piel del melocotón huele muy bien

Ací, convé recordar aquells que, sense proves, volen creure que el valencià tradicional estaria ple d’influències del castellà. Diria que és inimaginable que algun valencià diga que *Este menjar olora bé (5c,d). Ara bé, per molt inimaginable que siga ara, la veritat és que els nostres predecessors podien usar el verb oldre exactament com el castellà oler:

6. Dos exemples clàssics de oldre com a ‘fer olor’

a. Ella, qui era bella e blanca e qui bé olia (de Ramon Llull)

b. Les dones… si gens se muden, | olen e puden (de Jaume Roig)

Ara, ja hem arribat al cap del carrer. Inicialment, teníem el mateix verb (oldre) per a expressar les nocions que corresponen a olorar i fer olor. La distinció entre mirar i vore, escoltar i sentir, etc., degué afavorir que els nostres avantpassats volgueren arribar a la mateixa situació en l’olfacte. El mitjà seleccionat per a aconseguir-ho va ser el nom derivat de oldre, olor. Per a expressar la noció ‘desprendre’s olor d’un objecte’, vàrem recórrer a la construcció fer olor; per a indicar l’activació de l’olfacte, derivàrem un verb a partir del mateix nom, el verb olorar. Sens dubte, podríem haver reduït el verb oldre al valor de ‘olorar’: però les llengües no fan mai canvis bruscs; sempre varien molt a poc a poc, de manera que els dos usos del verb oldre havien de potenciar la creació de olorar. Per una altra banda, de la mateixa manera que és un arcaisme innecessari la construcció Ací, ol molt bé (en compte de Ací, fa una olor molt bona), igual passa en el verb pudir, que en (5b) apareix al costat de oldre amb el valor ‘fer mala olor’:

7. El retrocés de oldre (‘fer olor’) comporta el de pudir (‘fer pudor’)

a. Abans, en els lavabos públics feia pudor

b. Abans, pudia en els lavabos públics

Actualment, els valencians que diuen oldre no tenen per què canviar, ja que és una paraula clàssica i viva en una part del valencià actual. Poden usar eixe verb en qualsevol situació comunicativa, siguen quins siguen els destinataris. Però els usuaris de olorar no haurien de canviar tampoc. Estem en un cas en què és preferible que la normativa lingüística no intervinga. Deuen ser els mateixos parlants els qui decidixquen quin serà el resultat final. Pel que fa als escriptors, tenen tot el dret a usar el verb pudir, però els aconsellaria que ho feren amb dos condicions. En primer lloc, no haurien de creure que eixe verb fa la llengua més culta. En segon lloc, haurien de ser conscients que, en tots els parlars en què no es diu, pudir és un arcaisme negatiu, ja que potencia la construcció Eixa carn olora mal (2b). En conseqüència, el verb pudir no hauria d’anar més enllà d’una variant estilística secundària.

Publicat a InfoMigjorn, butlletí digital sobre llengua catalana, núm. 73 (12 de gener de 2009)