Des de fa més d’una setmana ja coneixem els homes que ens han de governar. Llúcia Oliva, en un excel·lent reportatge al Catalunya Exprés, ens explicava com s’entroncaven els nous ministres entre ells i amb l’alt capital. Ha estat engegada la gran saga econòmica.
   La periodista ens feia un quadre sinòptic que em recordà els que ens feien estudiar al batxillerat, quan calia saber el parentiu dels reis, l’entroncament entre totes les cases reials europees, els fills i els néts que estenien els seus tentacles per abraçar altres països. Naixien, així, els estats, els imperis. Recordo que aquests quadres em feien gràcia, eren com una jugada d’escacs amb el final conegut, els reis sempre guanyaven, els peons sempre eren els primers a anar al canyet.

Montserrat Roig, «Un altre cop portera», dins Diari d’uns anys (1975-1981) (Barcelona: Acontravent, 2011), pàg. 120

Va tenir una mort terrible. La tia Nenita estava amb ell. Gip tenia tanta por de la seva mort que es va agafar a la meva tia amb tanta força que li va clavar les ungles fins a fer-li sang.
   Res a veure amb la mort del seu bon amic, l’artista i marxant Marcel Duchamp, el que sempre jugava a escacs al cafè Meliton durant els estius de Cadaqués. Diuen que després d’un sopar opípar amb uns amics es van posar a explicar acudits i es va morir de riure. Una mort exemplar.

F. Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri (Barcelona: La Magrana, 2004), pàg. 304