Fins fa relativament pocs anys, doncs, els alumnes francesos podien llegir que [a Espanya] els «dialectes regionals» tenien el bon gust de cedir el pas al castellà, però el mal gust de fer-ho massa a poc a poc. Alguns professors d’espanyol de França hauran protestat contra el fet d’assimilar l’estudi d’una llengua a una empresa lingüicida? O pot ser que ensenyar una llengua pugui crear a la llarga una certa empatia amb una eventual ideologia que acompanya aquesta llengua, i que molts estudiosos francesos només poden sentir-se solidaris d’una llengua d’Estat que malda per desempallegar-se de «dialectes» evidentment enutjosos.

Joan-Lluís Lluís, «L’encant discret de l’espanyol», dins A cremallengua (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 68

Afirmar, doncs, que algunes llengües són per essència predestinades a ser llengües literàries, filosòfiques, científiques, és una forma com una altra de discriminació i, en definitiva, de racisme, ja que afirmar això és afirmar també que d’altres llengües no són predestinades a poder parlar d’aquestes activitats humanes i que, per tant, només poden servir per parlar del temps que farà, de la collita de les patates, del mal de ronyons, de supersticions enutjoses…

Joan-Lluís Lluís, «Les llengües incompetents», dins A cremallengua, pàg. 47