Joan-Lluís Lluís: «L’encant discret de l’espanyol»

Al llarg dels segles, es trobarien poques llengües oficials d’Estat que no hagin estat descrites tal com no són ni han estat mai: és a dir, com les llengües més suaus, més rigoroses, més naturals, més expressives, més belles o més colpidores del món… L’espanyol, com a llengua d’Estat, no escapa a aquesta tendència superlativa i egòlatra. No parlo pas aquí de descripcions fetes per prelingüistes il·luminats de segles llunyans, aquells que afirmaven, entre altres coses, que l’espanyol havia estat una de les setanta-dues llengües eixides de la torre de Babel, sinó de professors fidedignes, sensats i respectats, a vegades ni tan sols espanyols ells mateixos. Així, el 1964, els francesos Marcel Duviols —professor d’universitat— i Jean Villégier —inspector general de la Instrucció Pública— van publicar una Grammaire espagnole destinada als alumnes dels instituts francesos. Aquesta gramàtica, manta vegades reeditada, va servir fins a mitjan anys noranta als adolescents per copsar l’essència de la llengua castellana a base d’exemples útils i clars —«Mi bicicleta está desinflada, présteme usted la suya».

Així doncs, encara no fa una quinzena d’anys, un alumne avorrit per les lliçons del professor i que, per esperar que toqués el timbre alliberador, hagués tingut la curiositat de llegir la introducció del llibre, hauria pogut aprendre que l’espanyol dóna a qui l’escolta «una impressió de plenitud harmoniosa» que fa que aquesta llengua «sonora, viril, baixa» no tingui «ni les entonacions a vegades efeminades de l’italià, ni el xiular nasalitzat del portuguès, ni la sequedat una mica sorda del francès». Sembla que sigui, doncs, la millor llengua llatina possible per a qui tingui les orelles sensibles. Lògicament, molts éssers humans de tots els continents deuen envejar els parlants d’una llengua a l’encop «rica, concreta, expressiva i popular», si més no tots aquells que estiguin obligats a parlar una llengua pobra, abstracta, inexpressiva i aristocràtica.

És clar, els autors d’aquesta gramàtica van fer el que es fa habitualment en descriure una llengua: van explicar on es parla. No van oblidar cap lloc del món, ni tan sols «els Balcans i els Països Baixos», on es parla encara «el castellà del segle XV», aquest parlar en via d’extinció anomenat judeoespanyol, alguns parlants del qual afirmen que es tracta d’una llengua avui diferenciada de la llengua mare. I posats a evocar llengües residuals, Duviols i Villégier, com uns Tintín i Haddock llançats a la recerca d’una certa unitat nacional, van evocar el cas d’Espanya mateix, fent una amarga constatació: «La unitat lingüística encara no és acabada». Per sort, «el castellà guanya cada dia una mica més de terreny als dialectes regionals», citats nominalment: basc, català i gallec. Fins fa relativament pocs anys, doncs, els alumnes francesos podien llegir que els «dialectes regionals» tenien el bon gust de cedir el pas al castellà, però el mal gust de fer-ho massa a poc a poc. Alguns professors d’espanyol de França hauran protestat contra el fet d’assimilar l’estudi d’una llengua a una empresa lingüicida? O pot ser que ensenyar una llengua pugui crear a la llarga una certa empatia amb una eventual ideologia que acompanya aquesta llengua, i que molts estudiosos francesos només poden sentir-se solidaris d’una llengua d’Estat que malda per desempallegar-se de «dialectes» evidentment enutjosos.  

Joan-Lluís Lluís, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011)

Publicat originalment a Presència