Joan Daniel Bezsonoff

El darrer llibre de Joan-Lluís Lluís és una pura delícia. Els lectors d’El Punt Avui i de Presència, el seu suplement dominical, ja coneixen aquestes delicades cròniques dedicades a l’exploració del «planeta de les llengües», segons una fórmula encertada de Matthew Tree, autor del pròleg. L’autor ens passeja per un parc meravellós on totes les flors són llengües. La informació és precisa, amena amb algunes afirmacions gratuïtes, però. La llengua napolitana no va pas esperar Paolo Conte per triomfar arreu del món. Les cançons «O sole mio» i «Funiculì funiculà» van donar lletres de noblesa planetàries al napolità molts anys abans del naixement del senyor Conte… A la pàgina 97, l’autor afirma que el dàlmata «era probablement la llengua romànica més propera al llatí», observació curiosa i poc curosa…

Amb un estil elegant, refinat i clar alhora, Joan-Lluís Lluís s’interessa per totes les llengües humanes. El seu petit estudi sobre el francès de Kerouac, l’elegia a les hacs finals assassinades per Fabra, el plany nostàlgic sobre el còrnic m’han interessat i sovint emocionat. N’emetré una petita reserva. L’autor ens confia la seua pena que enterrin aviat el català rossellonès: «Ploraria la seva mort amb llàgrimes més dolces si sabés que la Catalunya veïna ha adquirit la dimensió política suficient per portar fins a nosaltres la força i l’atractiu del seu català» (p. 132). L’autor m’ha recordat Pere Verdaguer que, tota la seua vida, ha defensat el català rossellonès sense fer-lo servir mai… Joan Lluís Lluís podria lluitar per a evitar aquest drama predicant amb l’exemple i emprant formes rosselloneses a l’encop normatives com «la seua mort amb llàgrimes més dolces si sabia», per exemple; sense parlar de les primeres persones acabades en -i del present d’indicatiu, declarades normatives per l’IEC. Altrament, aquests planys semblen més una posa (una postura, una actitud artificial) que no pas una dolor real… Aquestes cròniques ragen gràcies a un català cristal·lí. Després de la mort del malaguanyat Miquel Pairolí, Joan-Lluís Lluís resta un dels millors estilistes nostrats,  amb frases antològiques a cada pàgina. Aquesta definició del silenci em sembla digna d’un moralista com François de La Rochefoucauld: «El silenci entre dues persones pot ser pau, pot ser guerra o pot ser indiferència, pot ser desgràcia, felicitat o desgràcia, però no és mai només silenci» (p. 42).

Amb discreció, l’autor ens revela, de tant en tant, detalls parsimoniosos de la seua biografia com una amant alemanya o aquest professor d’arts prehistòriques a la universitat de Montpeller. Crec que fóra molt interessant que algun dia Joan-Lluís Lluís es plantegés d’explicar-nos la seua trajectòria intel·lectual en un proper llibre, en lloc d’inventar-se diàlegs amb un ca dialèctic, artrític i àrtic.

Aquesta obra, gràcil, deliciosa, lleugera i profunda com els millors contes de Voltaire, és un model de prosa catalana. Li manca només una petita espurna per accedir a la perfecció: l’humor.

Publicat originàriament a El Temps el 13 de desembre del 2011, p. 71