Jo no sé si era tímida de natural, per l’edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes. Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines fou per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l’altre, que feien córrer, mal m’està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l’esquena i l’endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m’espiaven.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)