Al capdavall d’aquell dinar, el pare, de sobte, plegà les enormes pàgines del diari que el seu fill, jo, i altres, com és ara nosaltres ajudàvem a fer, i, amb un aire molt murri, em va confessar que, com que mai no m’havia llegit, ara, en tenir-me a taula, li havia picat la curiositat i volia fer-se càrrec de la mena d’home que era jo amb una ploma als dits, o, millor, amb una màquina al davant. El que havia tret en clar era que jo m’entenia i ballava sol. 


Lluís Ferran de Pol, La ciutat i el tròpic (1956), dins Narrativa catalana de l’exili (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2005), pàg. 854

   —Si no us moveu d’aquí us retrataré —vaig dir al vell.
   —I ara, pubilla! Vols treure sa meva mapa?
   —Oi.
   —Per què no treus la de sa gent jove, que són més bonics de pell?
   —Jo m’entenc i ballo sola. Si us veiéssiu tan bonic com jo us veig ara, caret, no us cansaríeu d’emmirallar-vos. Ep! No res d’allò que agrada a les noies!… Ès una altra cosa que vós no enteneu.

Joaquim Ruyra, El rem de trenta-quatre (Barcelona: Edicions 62, 1977 [1904]), pàg. 50