Un dia rúfol molt bell, sí… mentre no apareixia la imatge d’un anunci televisiu. Una llarguíssima platja blanca, un cavall que galopa, una dona mig nua i la cabellera a l’aire. Dona i cavall, llibertat i desig… i, en acabar, feu el favor de prendre aquest vermut que us farà desitjar la dona i la platja, i potser també el cavall. Vinga parlar del mar i les estrelles, imatges tòpiques que farien riure a les vídues dels mariners gallecs, les quals no tenen cap ganes de viure allà on la terra s’acaba. A cada bugada, perdem un llençol. A cada viatge a la Península, un emigrant marroquí engolit pel mar.

Montserrat Roig, «No ho podien fer dins d’un cotxe», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992)

Ara et llences a l’aigua i nedes ben lluny. El teu cap és un punt menut i rodó més enllà de les roques. Et desfogues tot nedant. A la vora, passa una barca amb les ales esteses. Semblen les ales d’una gavina. Voldria que t’embolcallessin. A tu i a mi per protegir-nos del malson. El puntet desapareix tot d’una. Com si un remolí l’hagués engolit. I si no tornes? Les onades no em portarien els teus gemecs, ara ja són d’una altra.

Montserrat Roig, L’hora violeta (Barcelona: Edicions 62, 1980)