Potser per la magnitud de la seva obra, potser per la seva aparença sense relleus —«podia passar entremig d’una gran multitud sense que ningú s’adonés de la seva presència»—, potser perquè va estudiar enginyeria o potser també pel tel de gravetat que el temps va donant a les coses, Fabra s’ha consolidat, en l’imaginari col·lectiu dels catalans, com un home amable però silent, sempre encaboriat en la seva tasca.

Mònica Boixader, Pompeu Fabra: el menhir i els arbres (Barcelona: Biblioteca del Núvol, 2018)

—Costa creure en les coses que no es veuen.
   —No és això; mai no he estat a Austràlia, però crec fermament que existeix.
   Hi va haver un silenci i totes dues boques, la d’ella i la meva, somreien, encaboriades en les coses que no es veuen i les que sí que es creuen i les que no.

Isabel-Clara Simó, Amor meva (Barcelona: Edicions 62, 2010)