Un dia d’estiu —aquests crepuscles de setembre, fets d’humitats, de llangors i de desigs—, la senyora, després de comprovar que els altres domèstics havien sortit, cridà el jove. Aquest, que dormia, es presentà en cos de camisa, amb els cabells desordenats i els ulls plens de son. Tenia així una expressió altament poètica, perquè a la gràcia de la figura jove i estilitzada ajuntava l’aire llunyà dels déus que viuen existències recòndites i inabordables.

Llorenç Villalonga, Mort de dama (1931)

Porten el mort a l’espatlla. És una caixa de caoba molt bonica, que ha donat feina a treure-la de la barraca baixa de sostre. En un remolc de tricicle hi ha una corona amb la inscripció: «Recuerdo de los vecinos». Porten el mort a les espatlles fins a l’església. El cotxe va al darrere de tot. Emociona, un mort portat a espatlles. Només així fa l’efecte que el porten a enterrar. Els qui duen el mort van en cos de camisa, i sense corbata, és clar.

Francesc Candel, Els altres catalans [edició no censurada] (Barcelona: Labutxaca, 2013 [1964])