En el cas del català, a aquesta tendència natural al canvi hi ha un afegit, que és que tenim una font d’interferències molt potent: el castellà. I, a causa de les interferències constants, al final no distingim una llengua i una altra. Per exemple: si no ens grinyola sentir «se m’ha caigut» (del castellà se me ha caído) en comptes de «m’ha caigut», o «pel matí» (del castellà por la mañana) en comptes de «al matí», és perquè estem tan familiaritzats amb el castellà que no en detectem les interferències. També passa entre gent que parla català habitualment; fins i tot, entre professionals de la comunicació.

Carme Junyent, El futur del català depèn de tu (Barcelona: La Campana, 2020), pàg. 64

En compte de regirar piles de llibres pels establiments del ram, potser infructuosament, la gent troba el que busca més de pressa amb una comanda digital. És pràctic. Però també es perd alguna cosa pel camí: la sorpresa i el descobriment. A una llibreria de vell no es va a buscar, sinó a trobar. Remenar llibres ja és aprendre…

Enric Sòria, «Espills imaginaris» (L’Avenç, núm. 473, novembre 2020)