Ell em va contestar, bé, em va dir, en fi, que es va empipar i que ell no era cap criatura perquè el renyessin, que què m’havia pensat i per l’estil tota l’estona. Jo em vaig empipar i li vaig dir que no n’hi havia per a tant, que jo no el volia ofendre, i li vaig dir que ell era un senyor molt important, el més important del món, me’n reia, entén?, i ell es va empipar encara més i em va dir, no sé com s’ho va fer anar, però, d’allò, que no l’emprenyés i que me n’anés a la merda.  Perdoni que li ho digui així, però eren les seves paraules.

Jaume Cabré, «Si pensàvem en les runes», dins Faules de mal desar (1974), pàg. 79