Definició
Taca de carbó, de sutge.
Duia una emmascara al front.
També: mascara (no s’ha de confondre amb màscara)
Etimologia
Potser del baix llatí masca, ‘bruixa’, o bé del longobard maska, ‘xarxa; màscara; bruixa’, o encara d’un preromà celta mask-, ‘negre, tacat’, d’on vindria masca, ‘bruixa, l’emmascarada’.
Usos
L’emmascara és la taca màgica, l’artística. Primer, per la proximitat quasi homòfona amb màscara, sobretot en la forma etimològica, mascara; segon, perquè és una taca facial per definició: no són els braços ni els genolls, que s’emmascaren, sinó el rostre, allà on es concentra l’expressivitat del cos; i tercer, perquè el material emmascarador per naturalesa no és sinó el sutge, el polsim negre de l’escura-xemeneies, aquest ésser d’un altre temps emparentat tant amb la Mary Poppins com amb la dona més fantàstica de l’imaginari infantil: la bruixa.
Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Labutxaca, 2009)Saltaven i movien mans i peus d’una manera tan polida que el cor se n’enamorava. Després feien jocs de mans prodigiosos, tot a compàs de dansa, tot mesurat i saltironejat: calaven foc a les cabanes i dansaven entre les falles, i, en acabat, les cases no mostraven ni una mala emmascara de fum, ni una sola llepada de flama…
Lluís Ferran de Pol, Abans de l’alba (1954)
Tema de la setmana
Maneres de dir ‘taca’
La meva padrina (àvia) tenia una frase bastant habitual: “Què em mires tant? Que tinc mascares a la cara o què?” Habitualment era adreçada a una criatura i mig en broma. És un mot bastant oblidat a casa, però que perviu en aquesta frase feta.
Pel que fa al sutge, és un mot desconegut a la Lleida de fa uns anys, ja que tothom fèiem servir estalzí. Amb el temps, per sort, ha minvat molt aquest polsim negre i la canalla d’avui suposo que no fa servir ni l’un ni l’altre.