Borís, des de l’eixidor de la casa del Síndic, contemplava aquella estranya vall que semblava sorgir de somnis quimèrics i que alhora era tan magnetitzant. Ell, un home cosmopolita, s’havia engrescat amb aquell regne muntanyenc que comparava amb els paisatges russos, anglesos, francesos i polonesos que coneixia, com si la seva retina fos una copiosa exposició de quadres.

Antoni Morell, Borís I, rei d’Andorra (Barcelona: La Magrana, 1984), pàg. 70