En Roc i la Clara ja tenen deu anys i encara no saben què és anar a escola perquè al barri no n’hi ha. Ells, junt amb els seus amics i parents, infants i adults, viuen en un camp obert que s’ha poblat de barraques sense cap mena de servei: ni aigua, ni foc, ni llum… Cada matí, el noiet ha d’arribar a primera hora a la font, abans que hi hagi cua, per omplir d’aigua les dues galledes que traginarà costa amunt. Després de rentar-se i d’esmorzar el que bonament li ha preparat la mare, que fa feines per les cases, en Roc anirà a casa d’en Tano, el drapaire amable i bon jan amb qui, a cavall d’un tricicle que costa quart i ajuda d’engegar, recorreran els carrers de la ciutat per comprar ampolles, papers, ferros, mobles i tota mena d’andròmines que encabiran en un tronat magatzem a l’espera que algú o altre senti la necessitat de comprar-ho.

Joaquim Carbó, «El llibre que tens a les mans», pròleg a L’aire del realisme, volum XI de la Biblioteca Josep Vallverdú (Barcelona: La Galera, 1997)

De vegades, en les empreses de teatre català, s’hi endevina el desig de fer teatre de debò; se cerquen aportacions del teatre estranger que valguin la pena; no tot és llauna i escombraries, el que se serveix en les escenes catalanes, però el públic té vocació de drapaire, sent una inexplicable atracció per la llauna i les escombraries.

Josep M. de Sagarra, «Una resurrecció» (La Publicitat, 23 de març del 1924), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 257