El cas és que eixia un drac de set caps —ni un de més ni un de menys— que es menjava les persones. Calculeu com devia ser de gros i de ferotge! Per tal que el drac no entràs en el poble ni menys en el seu enlairat castell —on vivien el duc i tots els seus familiars—, sortejaven una persona cada quinzena i la deixaven lligada de mans i peus als afores, en un punt que deien la Penyeta de les Hortes, a fi que se la menjàs el monstre i amb això se li llevàs l’enyor de ficar-se a la població i fer-hi una malesa més grossa encara.

Enric Valor, «La mare dels peixos», dins Rondalles valencianes 1 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)

Escric: «La calor». Quina calor? A qui cony li importa la calor? Tothom se’n recorda, que avui ha fet calor. Seleccion, esborr, escric: «No hi ha res més dissuasori que un llibre, però per tal d’aconseguir l’autògraf d’un dels ídols de la televisió, centenars de persones s’esforçaren ahir a comprar-ne un i fer cua». Seleccion, esborr, escric: «La puta merda dels collons del Sant Jordi va omplir els carrers de gent, i la Rambla estava més impossible que de costum. Guanyaren els de sempre, els turistes fliparen molt, i després arribà el drac, fins als collons de ser l’etern secundari, i ho arrasà tot d’una rebufada de foc, Liceu restaurat inclòs. Per cert, li pudia l’alè». Seleccion, esborr. Sospir. No escric res.

Llucia Ramis, Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys (Barcelona: Columna, 2008)