El català «públic», oficial o publicitari, que sentim o llegim en les intervencions públiques, al parlament, als mitjans, pertot i ben arreu, és indigne. El català de l’administració sembla traduït del castellà pel Google. I el dels mitjans de comunicació, públics i privats, és interferit a fons i agosaradament descurat. Som en un punt en què no hi ha ni interiorització de la llengua, ni coneixement de què és la llengua i què representa.

Jem Cabanes entrevistat per Assumpció Maresma, «Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau» (VilaWeb, 23 de gener del 2021)

W.H. Auden, a «Llegir», un dels assaigs que ell mateix confessa haver escrit per tal d’obtenir una remuneració més digna que amb els seus poemes —els quals, segons que confessa, els va escriure íntegrament per amor—, es formula aquesta qüestió [Quina hauria de ser la funció del crític?] i la respon. La seva resposta és que el crític és algú que potencialment pot oferir-li serveis com ara la presentació d’obres o autors que desconeixia, que el pot convèncer que una lectura descurada el va portar a subestimar una obra o un autor. Un crític ha de ser algú que estigui en disposició d’indicar relacions entre obres de diferents èpoques i cultures i, sobretot, algú que faci una lectura que permeti aprofundir en la comprensió de l’obra.

Laura Borràs, «Quina hauria de ser la funció del crític?», dins El poder transformador de la lectura (Barcelona: Ara Llibres, 2020)