Quan dues persones viuen juntes, si una és feliç, l’altra potser ho és o potser no; però que si una és desgraciada, l’altra no pot ser feliç. No per generositat, sinó perquè a dins de les parets de les cases es congrien totes les formes de gelosies, d’enveges, de repulsions i d’antipaties que es donen a fora, amb dues diferències: l’una, que a fora has de dissimular més que a dins de casa, per ben educada que estiguis; i l’altra, que a dins d’unes parets les passions tenen més relleu, com si estiguessin subratllades. Fins i tot la meva àvia, que és, això ho sé segur, una bona persona (per a mi, la millor persona que he conegut), quan està de mal aire es torna bel·licosa i esquerpa.

Isabel-Clara Simó, Un tros de cel (Alzira: Bromera, 2012)

   —No facis el pinta, Marcel·lí —sermonejava, escandalitzada i gelosa, la mòmia coqueta amb veu escardalenca—. No vagis amb donotes, que, si ho arriba a saber la Gabriela, tindrem sarau…
   La menció de la seva dona irrità el patró a ulls veients.
   —A quina hora hem de carregar? —preguntà, de mal aire, mentre esclafava el cigarret, tot just encès, en el cendrer.
   —A dos quarts de set del matí.

Jesús Moncada, El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1985)