Forma de Passar Inadvertida Número 3: Dir que havia caigut amb la moto. Seria un daltabaix, ja ho sabia. Una mesura roïna que potser faria patir encara més als pares. A casa no hi havia prou diners per a l’autobús escolar i els meus oncles m’havien deixat una moto atrotinada per anar a classe. De fet, era la part més divertida del dia: sortir pel camí de sorra del davant de casa i lliscar pels carrers com si fos jo, i no la moto, qui pogués agafar tanta velocitat, ser propietària del temps i de l’espai. Decidir.

Lolita Bosch, La ràbia (Barcelona: Ara Llibres, 2016)

Paraules pobladíssimes d’una llengua que ens respira, perquè al fons de cada paraula hi ha la vida que se li ha fet, la vida que hi hem anat deixant. «Quina emoció», diu Joan Coromines, «quan el vel que cobria un mot d’aspecte misteriós s’esquinça i s’entreveu un daltabaix de segles de gent i de creences distintes que hi han marcat cada una la seva ditada en un indret tan amagat que fins avui pot resseguir-s’hi».

Perejaume, Pagèsiques (Barcelona: Edicions 62, 2011)