Els infants de tots els temps i de tots els pobles tenen el mateix instint d’imitació d’allò que els colpeix; i la joguina, en principi, és allò que fan els grans posat a l’abast dels petits. La nina, el jaç o bressol per a posar-la a jóc i les olletes per a fer coudinar són, segurament, les primeres joguines amb què s’esplaiaren les nenes dels temps primitius. Els nois, en canvi, devien preferir les joguines que correguessin o que fessin soroll, les armes per a la cacera o els ormeigs de pesca.

, Les meves nines (Barcelona: Diputació de Barcelona, 1983)

Sofia, en virtut de l’esforç propi de la seva edat, aconseguia enamorar-se. Contemplava amb èxtasi aquell amor absent que la Providència li donava, i li feia l’efecte que tenia un cavaller petrificat, però guardador de magnífics impulsos i llegendari, el deixondiment del qual faria parlar els diaris. Mentre esperava aquest esclat, la noia va trobar la manera de treure partit del festeig. Feia coudinar, arreglava vestits fantàstics per a l’inventor, amb retalls de roba vella, i així que queia la nit l’adormia cantant-li cançons de nines.

«L’home i l’ofici», dins Cròniques de la veritat oculta (1955)