—¿I no és cert, Jeroni, que per a un home una disfressa de dona és més disfressa encara?
   —Potser sí, però no crec que vós pugueu passar per dona, perquè no en teniu ni els posats, ni la veu.
   —Ni les formes, Jeroni. Ni els cabells. Ni aquesta calba llisa que tinc, com una fusta de rentar. Però tot es pot disfressar. Moltes dones simulen que tenen més pit, o s’estrenyen la cintura amb aquest cordam de tortura —va dir la Gaireta, mostrant-li un mirinyac.
   En Jeroni ja tafanejava entre els vestits, ja prenia una bruseta, ja tocava les puntes d’unes calces de dormir.
   —La veritat és que a tots ens agradaria, de vegades,  ni que sigui per un sol dia, no ser qui som —va acceptar en Jeroni, que ja es mirava, amb una certa enveja, els vestits que les minyones es posaven per servir a taula a les grans festes.

David Cirici, El baró i la leprosa (Barcelona: Empúries, 1999), pàg. 67

No em demanéssiu pas
que corregeixi res d’allò que he escrit.
Allò que he escrit no és, potser, exemplar,
però ho estimo amb un profund amor,
amb un amor —ho puc ben dir— exemplar.
Molt més auster que mai, i més adust,
ara que bé podria aparentar
una actitud llunyana i displicent,
atès que els anys no compten per a mi
com per a l’altra gent, faig el que puc
—ben poca cosa— per mantenir tens
tot el cordam dels versos i el teixit
d’aquesta vida fonda i vehement
que em toca viure. No desistiré.
Ho faig per mi i ho faig, també, per tots.
Hi ha un cert espai i un molt incert destí,
destí i espai els omple cadascú.
La veritable mort és desertar.

Miquel Martí i Pol, «Capfoguer» (1977), dins Estimada Marta (Barcelona: Edicions del Mall, 1978)