El cas és que, com qui no vol la cosa, em vaig trobar casada, treballant a Lleida, vivint en aquell poble que no era el meu, i pagant, amb el meu sou, totes les despeses que s’originaven en el dia a dia del meu flamant matrimoni, perquè és clar, els altres, els meus sogres i marit, ja feien prou d’haver-me donat una casa.

Teresa Ibars, La mort de l’altre (Barcelona: Comanegra, 2024), pàg. 14

   —Daixò, m’ha dit que el Cinto fa temps que no treballa, oi?
   —Que en fa, de temps. És de mal fer quan a casa no tens ningú que et digui prou. Tot sol fa el que vol. Què hi vols fer.
   —I ja es pot pagar les factures i anar a comprar, vull dir…? —va preguntar com qui no vol la cosa la Lola.
   —Oh, sort de l’hereu dels Fontseca, que el té fiat a totes les botigues; si no fos per ell, el Cinto sempre diu el mateix: «Apunta-m’ho, ja passaré a pagar.»

Agnès Esquirol, Un grapat d’ametlles (Barcelona: Capital Books, 2023)