Es passava hores i hores a la sala de la vitrina mirant la nina. Aviat va córrer pel poble que el jove senyor vivia tancat a la sala de l’escala secreta, amb candeles enceses fins a la matinada. I deien que alguna nit es veia la seva ombra, amunt i avall darrera de la finestra encortinada, amb la nina ben aferrada a coll o aguantant-la enlaire com si fos una criatura de debò. Va passar dos anys així, amb la nina. El vell Bearn va morir, la senyora es va endolar i es va carregar de collarets d’atzabeja i el jove Bearn semblava que no fos d’aquest món. Fins que un dia va dir que li preparessin els cofres i va tornar a viatjar.

Mercè Rodoreda, «La sala de les nines», dins La meva Cristina i altres contes (1967)

No sabia per què, però mai no li havia caigut bé, l’Anna Maria Forns. Potser perquè li recordava a ella mateixa, de més jove. Els inicis just després d’acabar la carrera. I això li feia basarda perquè significava que es trobava davant d’una persona amb ambició. Amb ambició sense mesura. L’Anna Maria, per la seva banda, li sostenia la mirada amb desvergonyiment, alhora que joguinejava amb el seu collaret de perles.

Sílvia Romero i Olea, El plagi (Barcelona: Proa, 2014), pàg. 16