La cobla interpreta sardanes i aquesta és la seva funció principal. No cal discutir-la gaire: la tradició imposa. Però d’uns anys ençà, molts compositors i compositores han vist en la cobla un grup instrumental adequat per expressar la seva música, música que tot sovint no té la forma de sardana. És forassenyat escriure música per a cobla que no tingui res a veure amb la sardana? No seria millor utilitzar una altra formació instrumental? Potser un grup de jazz? O de rock? O un quartet de corda? Aquestes preguntes se les planteja l’autor quan vol escriure música, però a vegades hi ha una premissa que s’imposa sobre la resposta: vull escriure per a cobla i punt! Tant se val si el que tinc al cap és un vals, un bolero, un poema simfònic, una cançó o una sardana: vull que la meva música soni amb el timbre de la tenora, amb els greus càlids dels fiscorns, amb les intervencions agudes del flabiol, amb l’energia de tota la cobla tocant a tutti. Tant se val quina forma tingui la música que vull escriure: vull que soni així.

David Puertas, «La música per a cobla més enllà de la sardana», dossier educatiu Cobla 2.0, Palau de la Música Catalana

Fa no gaires dies vaig assistir a un concert de l’Esteve Molero Quartet, que és una formació jazzística que ha convidat la tenora a fusionar-se amb el trombó, la bateria, la guitarra i el contrabaix en unes interpretacions particulars plenes de força.
   Quan sento de lluny una cobla algun fil m’estira sempre a acostar-m’hi. L’elegància de les sardanes es mostra en la seva sonoritat, en el moviment dels sardanistes, en la discreció dels intèrprets. L’Esteve Molero fa experiments amb la cobla. La fa parlar altres llenguatges i se’n surt.

Teresa Tort, «Tenora», al blog Agafada al vol, 3 de febrer del 2013