Definició
Persona que mostra als forasters les antiguitats, curiositats, etc., d’una població, un edifici, etc.; guia de turistes.
Etimologia
De l’italià cicerone, del nom del polític, escriptor i orador romà Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC), aplicat irònicament per la verbositat dels guies.
Usos
Saludàrem el formidable Moisès de Miquel Àngel, tiràrem algunes lires a la fontana de Trevi, admiràrem el Colisseu, el Fòrum i el Capitoli, pujàrem les escales de la Piazza di Spagna, contemplàrem el Tíber mentre pensàvem en Cèsar Borja, assaboríem les exquisideses artístiques de la vil·la Borghese i passàrem moltes estones en el Vaticà, on tinguérem un excel·lent cicerone en el P. Batllori i férem bona xerrada amb el bibliotecari P. Anselm Albareda, que pocs anys després seria elegit cardenal pel papa Joan XXIII.
Francesc de B. Moll, Els altres quaranta anys (1935-1974) (Palma: Moll, 1975), pàg. 156Senyor Duran.—On us diu el cor d’anar?
Carles Soldevila, «El viatge del senyor Canons», VII (La Publicitat, 11 d’agost del 1926), reproduït a Fulls de dietari. Una antologia (Barcelona: Empúries, 2004), pàg. 242
Senyor Canons.—M’és igual. Vostè em guia.
Senyor Duran.—Oh, no. Sóc tot el contrari d’un cicerone. Jo improviso, jo reacciono davant les coses sense preocupar-me de la seva opinió… És la veritat. Un cicerone, en canvi, recita la seva lliçó feta amb el propòsit de satisfer la curiositat d’una vasta i barrejada clientela. Anem al lloc que més suposi que l’hagi d’interessar… Voleu començar pel Museu del Louvre?
Senyor Canons.—No, home, no. Jo què diantre entenc en matèria de pintura i escultura.
Tema de la setmana
Epònims basats en noms de personatges del món antic