El meu amic es referia al mot cicerone ‘persona que mostra als forasters les antiguitats, etc.’ No és pas per l’eloqüència i el saber de Ciceró que el seu nom va servir per a designar el ‘guia turístic’. El mot procedeix de l’italià i és suficient de pronunciar-lo a la italiana, és a dir txitxerone, per a veure el gran paper que l’expressivitat acústica —i també el bon sentit de l’humor italià, val a dir-ho— ha tingut en el canvi semàntic del mot i en l’èxit que ha tingut, perquè evidentment el nom evoca una estrident xerrameca repetitiva. Quan el mot es pronuncia a la catalana perd tota la seva gràcia; esdevé immotivat o més aviat mancat de solta. Vaig dir-li que em semblava una bona observació.
- Joan Bastardas, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 117
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...