Un dels nois volgué caçar la rata al vol, amb la fusta, i féu un nyanyo a en Manelitus, que restà fora de combat. Els caçadors es quedaren sense el seu cap, i allò fou un campi qui pugui. La Tecla aconseguí d’agafar la rata per la cua i, molt experimentada en aquests casos, començà a girar, amb el braç estès, a fi d’atabalar la rata. Però l’animal se li escapà dels dits i anà a parar al cap d’un dels caçadors, el qual, de la impressió, caigué en basca.

Sebastià Sorribas, El zoo d’en Pitus (Barcelona: La Galera, 1966)

A la nit, l’olor dels olis cremats i de la cera era tan intensa i embafadora que la jove va començar a marejar-se. Per no caure en basca allà mateix, va sortir de la capella arrapant-se a les parets, repenjant-se a les cadires, a la porta, fins que la va bufetejar una glopada d’aire fresc, i llavors, mentre es deixava caure de genolls, va veure els follets asseguts vora la soca d’un cedre i els gossos que dormien als seus peus.

Margarida Aritzeta, El gorg negre (Barcelona: Estrella Polar, 2012)