Però un divendres la professora de teatre va i ens pregunta si ens agradaria ser actors de tele. El rebombori va durar ben bé deu minuts. Fins que l’Ester va clavar un cop de puny a la taula i va dir que si no ens comportàvem com gent civilitzada i la deixàvem parlar, no ens en diria res i tan amics. Tothom va emmudir i ella va informar-nos del càsting que es feia per a una nova sèrie televisiva que s’havia de rodar a la nostra ciutat. Buscaven noies adolescents amb un físic com el teu. O sigui, com el meu. Desenganyem-nos: si em van triar va ser sobretot perquè la meva cara, la meva veu i els meus cabells de llentia escarolada s’assemblaven a la cara, la veu i els cabells que havien imaginat per a tu. I perquè puc aparentar els divuit anys que no tinc.
   El cas és que em van triar. Estava abocant al buit l’últim dels tres monòlegs que m’havien fet preparar quan la responsable del càsting em va fer callar. Ja m’havia vist prou.

, Alícia al país de la televisió (Barcelona: Empúries, 1999), pàg. 20

Per evitar en el futur sorpreses d’aquesta mena, la solució és que, a tots els concursos televisius espanyols, sigui condició sine qua non ser castellanoparlant monolingüe. No és necessari ni tan sols que s’expliciti. Només cal tenir més mà esquerra als càstings, que per això hi són. D’aquesta manera, amb l’alegria que les caracteritza, les televisions espanyoles podran continuar compaginant la boga de la multiculturalitat amb la xenofòbia que practiquen cada dia.

«Tots monolingües», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)