Recordo que quan em vaig jubilar, fa tres anys, vaig sentir una angoixa semblant. Per primera vegada em sabia improductiva, passiva, i per unes setmanes vaig pensar que m’havia convertit, d’un dia per l’altre, en una absurda càrrega per la gent a qui abans aportava alguna cosa. Com si el fet de no treballar m’hagués incapacitat també per donar afecte, o consells pràctics, o per fer una companyia divertida i interessant als meus amics. Tot d’una, i quan de fet ja feia anys que era àvia, em veia com una velleta carregosa que els fills i els nets havien de protegir.

Sílvia Soler, Petons de diumenge (Barcelona: Columna, 2008)

I així fou com l’advocat Mumbrú va convèncer la delegació municipal presidida per l’alcalde: van deixar l’assumpte enllestit amb un acord que ell mateix redactaria de manera que complagués les dues parts. L’advocat era un subjecte a qui consideraven carregós, però que havia aconseguit fer-se un home de la casa, un amic omnipresent.

Josep Maria Muñoz Pujol, L’experiment (València: Tres i Quatre, 2015)