De pobres, n’hi havia de moltes classes. De pobres pobres, de captaires, vull dir. Pels camins nostres, en aquells anys, en vèiem passar per dotzenes cada dia. Per milers, potser, al cap de l’any. Sobretot a les cases de la carretera, hi havia dies que cada quart d’hora en tenies un a la porta. Com que les portes, en general, no estaven mai tancades, els pobres ficaven el cap dins la casa i demanaven amb veu planyívola una almoineta per l’amor de Déu. Si arribava la moneda o el tros de pa, amb la mateixa veu feien el «Déu que li ho pague».

Joan F. Mira, Els cucs de seda (València: Tres i Quatre, 1998 [1975])

L’Anaïd es va esquitxar el jersei quan va beure. No era lletja, els seus ulls blaus, d’un blau cobalt, magnètic, sempre havien fascinat la Gaia, però tenia tan poca gràcia la pobra, tan prima i escanyolida, amb aquests jerseis balders i amb els quatre cabells molt curts, que li sortien per sota els barrets de llana i que la feien semblar una captaire. Mai no havia entès el mal gust de la Selene vestint la seva filla i tallant-li els cabells. Ningú que les veiés juntes no diria que la provocadora i atractiva pèl-roja pogués ser la mare d’aquella adolescent escarransida.

Maite Carranza, El clan de la lloba (Barcelona: Edebé, 2005)