Definició
Contracció del mot ca, ‘casa’, i l’article en.
Passarem per can Josep.
Si l’article és el, llavors la contracció és cal (plural cals).
Hem de tornar a cal metge, perquè no em trobo bé.
Aneu a cals veïns a veure què volen.
En femení no es fa contracció: ca na Joana, ca la Teresa. Tampoc si el nom comença amb vocal: ca l’Oriol, ca l’apotecari.
Usos
A banda d’això, cada vegada hi ha menys gent que digui vaig a can tal, a can pasqual i sentim més, i mireu que costa de pronunciar, vinc de casa de la dallonses o de casa de no sé qui. I posats a desusar, encara hi ha menys compatriotes que es refereixin a comerços o professionals diversos amb el can. Cada cop som menys que anem a cal carnisser o venim de cal dentista i més els que van al carnisser, o a la carnisseria, o vénen del dentista.
Carles Ribera, «Can Presència» (Presència, 20 de gener del 2012)Fa molts anys, a la Segarra, conversant amb uns homes en una plaça, em van explicar que en aquell poble la gent es coneixia sobretot pels noms de les cases. «El de cal Baster, diguem. I cal Fum. I que em matin si recordo com es diuen els de cal Fum». Un altre home s’hi afegí: «Tenim noms estranys, al poble. Com cal Cagamutxu. I no hi ha qui els esborri, aquests noms. Mireu, l’altre dia en Serafí Moncunill, de ca l’Espartero, va haver de fer la declaració i va posar-hi Serafín Espartero. ¡Ni se’n va recordar, que es deia Moncunill!»
Josep M. Espinàs, «Quan els cognoms parlen» (El Periódico de Catalunya, 29 d’octubre del 2010)
Tema de la setmana
Aglutinacions
A Elna, fem servir «xo» (contracció d’«això») i seguint el mateix principi, diem: «xo’n Josep, xo’l metge, xo’ls veïns, xo na Joana, xo la Teresa, xo l’Oriol, xo l’apotecari».
El “xo” que explica en Joan d’Elna és cosí germà del “so” (o “ço”) que trobem a les illes, sobretot en topònims com Son Servera i tants altres.
Com fa el francès: allez chez le dentiste, chez ma mère… Sembla la mateixa construcció, que pense a la variant occidental està perduda, completament.
No estic gens d’acord amb Mario d’Alcoi, perquè en la branca occidental, al llarg de tots els parlars valencians, es manté la construcció ca + membre familiar: ca la iaia, ca ma mare, cals tios, i, fins i tot, altres formes, encara que amb menys freqüència.
A Eivissa i Formentera fem servir molt el nom de casa per la tradició de la població dispersa i pel pes del món rural. Així és molt habitual trobar can (can Coix), ca na (ca na Negreta), cas (cas Cònsol), ca ses (ca ses Ànimes), cal (cal Bisbe) cals, ca les…
Hi ha la part final dedicada als can i cal
https://www.imatgies.com/2019/11/apostrof-i-contraccions-pel-carrer/
En primer lloc, entenc que quan en Joan Bosch parla d’Elna, les seves al·lusions a l’antiga ciutat episcopal del Rosselló s’han de fer, en general, extensives a tot el Rosselló i a la Catalunya d’administració francesa.
Sobre la relació de xo amb ço, instintivament no em presenta cap dubte i, per tant, no cal dir que comparteixo l’opinió d’en Toby Willet.
El mot d’avui, ca, amb les variants can i cal, ens porta a constatar un cop més la fragmentació, la divisió i la trista pèrdua d’unitat de la llengua. En resum, una descomposició evident.
Com diu en Mario, d’Alcoi, l’ús de les formes can i cal coincideix amb el del francès amb la forma chez, no perquè el català imiti el francès ni el francès el català, sinó perquè hi ha una arrel comuna que hi emmena malgrat la diversitat entre les solucions catalana i francesa. Tan absurd i incorrecte és aller au tailleur com anar al sastre, en comptes de aller chez le tailleur o anar a cal sastre.
Les pèrdues són, en primer lloc, al País Valencià, del pronom en / na com a introductor normal dels noms de persona. En els usos habituals, a més a més, en el Principat el pronom en ha pràcticament perdut el femení na. L’únic testimoni íntegre d’aquests elements el trobaríem a les Illes i, amb les limitacions de vitalitat lingüística poblacionals conegudes, a la Catalunya del nord del Pirineu.
Segons l’Alcover-Moll:
La distribució geogràfica de En, Na, és molt desigual, perquè a moltes comarques ha deixat d’usar-se vulgarment i s’ha convertit en un vertader arcaisme, en altres es conserva la forma masculina però no la femenina, en altres s’usa parcialment la masculina (o sia, quan precedeix a un nom començat amb consonant), i en altres té plena vitalitat i s’usa en totes les formes. La regió més conservadora de l’article personal és la insular.
https://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=en&Id=54798&search=en
Havent-hi perdut vivor l’article personal en, al País Valencià no serien distingibles els matisos en en i el en un cas com cal fuster i can Fuster, on, evidentment, ens referiríem a una persona dedicada al treball de la fusta i una del cognom homònim Fuster.