Apologia del ‘can’

 

Carles Ribera

 

Les llengües, amb el temps, evolucionen i canvien. Ho fan totes, més o menys lentament i, sense excepció, més o menys dilatadament cap a l’extinció. De totes maneres, tampoc cal precipitar els esdeveniments i anar a parar al final de la història només de començar aquest article. Mentre duren, les parles van perdent pel camí alguns elements alhora que en guanyen o n’incorporen d’altres. Això, les que tenen més bona salut i poden anar trampejant totes les peripècies que comporta formar part del cervell d’una colla d’éssers vius que, per exemple, altres éssers vius poden exterminar o restringir-los o prohibir-los parlar com parlen i què parlen.

Les llengües febles sol passar que no guanyen gaire res més que disgustos alhora que van perdent trets característics i genuïns, alguns dels quals fan aquests idiomes únics o especialment singulars pel fet de tenir alguna cosa que no comparteixen amb cap més o en tot cas, com a màxim, amb una família reduïda. Els idiomes canvien perquè els parlants van passant i els parlants no són pas només uns executors de paraules sinó que tenen capacitat d’intervenir en la gènesi i la modificació d’allò que diuen. De fet són els productors de la llengua. Ho fan col·lectivament i ho fan individualment. Ho fem col·lectivament i ho fem individualment, amb més o menys capacitat d’incidència, en el cas individual, sobre la totalitat. Ho fem tots no pas només per pròpia voluntat sinó també (gosaria dir sobretot) induïts, impel·lits o obligats per les circumstàncies del món que ens envolta.

Aquesta llarguíssima dissertació que us ha portat fins aquí si heu tingut la paciència d’arribar-hi té com a únic objectiu reivindicar la utilització de la contracció ‘can’ (i ‘ca na’, si hem de ser políticament correctes) en el nostre parlar habitual. Ep, ‘can’ o ‘cal’. No dic pas que sigui un mot en desús. Però tinc la impressió que ha quedat restringit a unes determinades zones del país i especialment destinat a batejar restaurants de comarques o pretesament populars. A banda d’això, cada vegada hi ha menys gent que digui vaig a can tal, a can pasqual i sentim més, i mireu que costa de pronunciar, vinc de casa de la dallonses o de casa de no sé qui. I posats a desusar, encara hi ha menys compatriotes que es refereixin a comerços o professionals diversos amb el can. Cada cop som menys que anem a cal carnisser o venim de cal dentista i més els que van al carnisser, o a la carnisseria, o vénen del dentista. Cal reivindicar el ‘can’ (un altre dia parlarem del ‘cal’, terroríficament bandejat pel hi ha que). Per revifar-ne l’ús no només cal recuperar els que havíeu utilitzat antany sinó que cal posar la cosa al dia. Ara potser us en riureu, però jo ja fa temps que vaig a can Google quan navego per internet, o a can Twitter i a can Facebook quan entro a les xarxes socials. I si parlo de partits polítics no em fa res referir-me als de can CiU o als de can PSC. El ‘can’ no pot perdre pistonada. Tot i que ara que hi penso, tenim un trumfo molt bo: can Barça. Ja veieu. És tan més que un club, que fins i tot els hem d’agrair la preservació dels mots.

Publicat originàriament a Presència, 20 de gener del 2012, amb el títol «Can Presència»