Fa un temps, David Fernández va fer servir el terme cafre a Twitter i els benpensants habituals s’hi van llançar al damunt. De l’intercanvi de piulets es veia clarament que el cupaire no entenia la tempesta i s’atenia a la definició del IEC segons la qual un cafre és una ‘persona bàrbara, brutal’. Però els qui li retreien l’ús d’aquesta paraula es remetien a la definició de la RAE, segons la qual un cafre és un ‘habitante de la Cafrería, antigua colonia inglesa en Sudáfrica’. De fet, cafre és una paraula d’origen àrab que significa ‘infidel’ —els nuristani de l’Índia també són coneguts com a cafres—. El recorregut de la paraula és fàcil d’imaginar. Els portuguesos demanen als musulmans de la costa oriental de l’Àfrica qui són els qui viuen més al sud i els responen que són els infidels. Els portuguesos incorporen la paraula amb les connotacions esmentades i els anglesos i alemanys en fan un «país» (terra d’infidels). Com que, amb el pas del temps, la paraula ja no té cap sentit lligat a l’original, a ningú no li sembla estrany que la docta institució s’inventi un país com la Cafreria.

Carme Junyent, «Dies negres», dins Deu lliçons per a salvar el català (Barcelona: La Campana, 2024), pàg. 186