A Sit, el suport visual també destaca —i força—. Un documental manipulat es projecta en una pantalla on s’evoca la història del cadiram a través de personatges ben coneguts, entre els quals s’hi compten els Chairwood. La resta, el món del circ —domadors de cadires, hipnosi entre seients—, la mateixa història del teatre («to sit or no to sit», en diuen), o un extraordinari esquetx dels diferents tipus de públic en les butaques dels espectacles —cinema, actes religiosos, estadis esportius—, fins a històries que recorden l’essència de la companyia, com seria la tira còmica de la sala d’espera del dentista o les trifulgues del pastor i el gos per dur el cadiram a la cleda, són les aportacions més singulars de la proposta.

Pep Martorell, «Aquell gag que tots portem dins» (El Punt, 10 de novembre del 2002)

El dia que van arribar els cantants, el regidor anuncià: «Ha arribat el cor». «Ah, molt bé, doncs que el fiquin a la fossa de l’orquestra», va contestar la Maria Aurèlia sense immutar-se. Els del cor, que sempre havien actuat a l’escenari vestits d’hebreus evangèlics, no se’n sabien avenir, però en dos minuts es van trobar, cantants i barnussos bíblics, instal·lats a la fossa, barrejats entre els faristols i el cadiram dels músics. I com que els tramoies es van negar a traslladar-hi el piano al·legant que no era feina seva, els actors vam carregar-lo entre tots i, sense fer escarafalls, el vam transportar fins a la fossa.

Montserrat Palau i Raül-David Martínez Gili, Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula (Valls: Cossetània, 2002), pàg. 257