L’amo de la casa, que ens rellogava l’habitació, era un refugiat inculte i limitat, ex-xofer d’un organisme de la Generalitat, que tenia una nena poca-solta i una dona bonifàcia i ruca. No en recordo el nom, nosaltres li dèiem l’«És d’espant», pel seu hàbit d’emprar aquesta expressió a tort i a dret.

, Crònica de la vida d’Agustí Bartra (Barcelona: Pòrtic, 1990 [1967]), pàg. 125

Després va trobar un llibre, relligat amb pell marró tota treballada. Era un manuscrit. Una mena de diari de Josep. El llegí, morta d’avorriment. Hi eixien molt els oncles d’Atzeneta, i un estiu que es veu que hi havia passat. Quan el va acabar de llegir va pensar que Josep era encara més bonifaci del que ella creia. I que, si no arriba a morir, ara, ja gran, el tindria tan ajupit com els seus fills.

Júlia (Alzira: Bromera, 2003 [1983])