En Lluís no va fer cas de la Sílvia, la mirava com una nena, i més aviat li va dir dues o tres impertinències. «Les dones sou bledes, no serviu per a res.» Però ho deia d’una manera, tot baixant les parpelles, que en quedà enamorada. Quan es digueren adéu, en Lluís li regalà un ram de boixacs, «que és una flor que no fa gens d’olor».

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

L’Anselm, el més vell dels descarregadors, ficà la clau al pany i no la pogué fer girar; fins al cap de molta estona de paciència, i quan ja temia que la clau moriria trencada, no pogué obrir; però no pogué esbatanar les portes del reixat. Els anys i les pluges havien apilat sorra al darrera. Tots alhora es posaren a empènyer i a l’últim en Quim, el més jove, prim com un espàrrec, pogué passar per la mica d’escletxa i entrar al jardí. Amb les mans anà apartant la sorra. Darrera mateix del reixat, a terra, hi havia molts ramets de flors seques. Un dels ramets, de bojacs, encara era tendre.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974)